Joan Miró (1893-1983) “Paisaje catalán”
Presentamos una antología de poesía catalana preparada por nuestro editor el poeta y crítico literario Samir Delgado.
Epíleg
Volia entrar.
Em dic Temps, deia,
i per això no demanava permís.
Jo estrenyia fort les cuixes
i clamava que em deixés ser fidel.
Ell empenyia la clau i repetia el seu nom.
Temps, deia.
Jo abans no havia enganyat mai ningú.
Ell va desfer la carn i esfondrar el pany.
Volia arribar.
Sóc el Temps, deia,
i per això era arrogant,
per això desconeixia el rebuig.
Em va prendre amb força.
Em va posseir els ulls i els peus.
No podràs veure sense mi, no podràs caminar.
Jo abans no havia traït mai ningú.
Ell va clavar l’estendard de la seva llei al meu cos.
Vaig perdre, ell sabia guanyar.
Sóc el Temps, anunciava,
i per això em va usurpar,
per això encara ara ell sóc jo,
ell ho és tot.
Per això
des de sempre
som perdedors som infidels no som.
(Lucia Pietrelli dins Mort d’un Aviador Tartamut, 2013. AdiA Edicions).
Epílogo
Quería entrar.
Me llamo Tiempo, decía,
y por eso no pedía permiso.
Yo apretaba fuerte los muslos
y clamaba que me dejara ser fiel.
Él empujaba la llave y repetía su nombre.
Tiempo, decía.
Yo antes no había engañado nunca a nadie.
Él deshizo la carne y derrumbó la cerradura.
Quería llegar.
Soy el Tiempo, decía,
y por eso era arrogante,
por eso no se podía rechazar.
Me tomó con fuerza.
Me poseyó los ojos y los pies.
No podrás ver sin mí, no podrás caminar.
Yo antes no había traicionado nunca a nadie.
Él clavó el estandarte de su ley en mi cuerpo.
Perdí, él sabía ganar.
Soy el Tiempo, anunciaba,
y por eso me usurpó,
por eso aún y ahora él soy yo,
él lo es todo.
Por eso
desde siempre
somos perdedores somos infieles no somos.
(Lucia Pietrelli Muerte de un Aviador Tartamudo, 2013. Adia Edicions)
Traducción de Pau Vadell y Lucia Pietrelli.
La mesura de la terra:
cos obert a raig clar, conjurat.
La mesura del pensament:
mà tancada.
(Lucia Pietrelli dins Mort d’un Aviador Tartamut, 2013. AdiA Edicions).
La medida de la tierra:
cuerpo abierto a relámpago claro, conjurado.
La medida del pensamiento:
mano cerrada.
(Lucia Pietrelli Muerte de un Aviador Tartamudo, 2013. Adia Edicions)
Traducción de Pau Vadell y Lucia Pietrelli.
Bastíem torres de somnis
amb matisos de silencis:
el temps cremava
i érem sols i molts
i les ventades ens feien més forts.
Era el gregal i era el garbí.
I era la llibertat.
(Antoni Clapés Assumiràs la veu. Antologia de poemes per la llibertat, 2015. Edicions Terrícola)
Alzábamos torres de sueños
con matices de silencios:
el tiempo ardía
y éramos muchos
y estábamos solos,
y los golpes de viento
nos hacían más y más fuertes.
Era el gregal y era el ábrego.
Y era la libertad.
(Antoni Clapés Assumirás la voz. Antología de poemas por la llibertad, 2015. Edicions Terrícola) Traducción de Pau Vadell y Antoni Clapés.
10-30 Laberintal
La meva fosca no és la vostra.
Però s’hi assembla.
Vinga va, llum, sigues més llesta
i incendia’ns a tots d’una vegada,
acaba amb aquest viure nostre tan funcional.
Almenys si algú col·loqués tots els nostres poemes
damunt d’un espai concret
acabaria aconseguint
el nostre retrat més perfecte.
Només respirem
quan ens aliem amb la suprema asfíxia.
Només sabrem què és la pau
quan el foc aprengui a guarir-se de nosaltres.
No hi ha res més democràtic que la mediocritat.
(Jaume C. Pons Alorda, ERA, inèdit)
11-29 Mare de la Llet
Per favor,
no t’ajeguis
aquí
o pensaran
que ets una
sepultura.
(Jaume C. Pons Alorda, ERA, inèdit)
10-30 Laberintal
Mi oscuridad no es la vuestra.
Pero se parecen.
Venga va, luz, intenta ser más lista que nosotros,
incéndianos a todos de una vez por todas,
acaba con este nuestro sin vivir tan funcional.
Al menos si alguien colocase todos nuestros poemas
sobre un espacio concreto
acabaría consiguiendo
nuestro retrato más perfecto.
Sólo respiramos
cuando nos aliamos con la suprema asfixia.
Sólo sabremos qué es la paz
cuando el fuego aprenda a guarecerse de nosotros.
No hay nada más democrático que la mediocridad.
(Jaume C. Pons Alorda, ERA, inédito) Versión al castellano del autor.
11-29 Madre de la Leche
Por favor,
no te tumbes
aquí
o pensarán
que eres una
sepultura.
(Jaume C. Pons Alorda, ERA, inédito) Versión al castellano del autor.
Contra la desesperança
(Diàleg amb Guadalupe Grande)
Perquè encara naix fills amb l’alegria
de saber-se-la en la pell i la batalla.
Marc Granell
Com si un alfabet fóra
llindar de sol estricte
Com si la bellesa fóra
equilibri damunt la llum
Com si la lluna fóra
obscuritat definitiva i nostra
Com si un gest fóra
tatuar banderes blanques a l’aire
Com si les paraules foren
encara la pell possible
Com si el silenci fóra
regal eloqüent de les mans
Com si un bes fóra
precís contra la solidaritat dels núvols
Com si la terra fóra
precipici fèrtil d’ales
Com si els somnis foren
arrel imprevisible de l’aigua
Com si cada poema fos
un bosc on respirar
(Begonya Pozo Assumiràs la veu. Antologia de poemes per la llibertat, 2015. Edicions Terrícola).
Contra la desesperanza
(Diálego con Guadalupe Grande)
Perquè encara naix fills amb l’alegria
de saber-se-la en la pell i la batalla.
Marc Granell
Como si un alfabeto fuera
umbral de sol estricto
Como si la belleza fuera
equilibrio sobre la luz
Como si la luna fuera
obscuridad definitiva y nuestra
Como si un gesto fuera
tatuar banderas blancas al aire
Como si las palabras fueran
todavía la piel posible
Como si el silencio fuera
regalo elocuente de las manos
Como si un beso fuera
necesario contra la solidaridad de las nubes
Como si la tierra fuera
precipicio fértil de alas
Como si los sueños fueran
raíz imprevisible del agua
Como si cada poema fuese
un bosque donde respirar
(Begonya Pozo Assumirás la voz. Antología de poemas por la llibertad, 2015. Edicions Terrícola) Versión al castellano de la autora
CICATRIUS
Ben satisfets del que som.
Una esquena suada
sadolla
de sexe,
i un traç de moviment
en el punt exacta
on et pots trobar
abocat a un cilindre ple d’alcohol.
La reflexió que feim del llenguatge
ens deixa poc marge de maniobra.
Recercam la nostra antiga estirp
de salvatges. Cobejam
déus que somriuen davant la mort
i tenim l’esperança de la immortalitat.
La nostra dignitat tan sols és l’audàcia
que posseïm per ennegrir
la sang d’uns i altres.
Deixam la brega amb les cicatrius
d’una promesa
i el dolor
té gust de privilegi.
(Pau Vadell, inèdit)
CICATRICES
Satisfechos de lo que somos.
Una espalda sudorosa
saciada
de sexo,
y un trazo de movimiento
en el punto exacto
donde te puedes encontrar
vertido en un cilindro repleto de alcohol.
La reflexión que hacemos del lenguaje
nos deja poco margen de maniobra.
Buscamos nuestra antigua estirpe
de salvajes. Deseamos
dioses que sonríen ante la muerte
y tenemos la esperanza de la inmortalidad.
Nuestra dignidad es sólo la audacia
que poseemos para ennegrecer
la sangre de unos y otros.
Abandonamos la pelea con las cicatrices
de una promesa
y el dolor
sabe a privilegio.
(Pau Vadell, inédito).
PLOUEN BALES
d’una idea d’Antonio Gamoneda.
Jo et despullaria monstruós enmig del camp, a la ciutat bromerosa. El tarquimós ens enfangaria fins a la
cadència d’un ritme coratjós, ple de fils enganxats uns amb els altres. Articularia cervells fins a topar la
calavera de cossos afusellats.
Jo et despullaria monstruós i t’arrancaria la bala de les carns furibundes. I és clar que sí! Ha de ploure
damunt els nostres lloms plens de gleves d’altres gents.
Clar que sí! Ha de ploure ronya i ens ha de semblar bé. La ronya suplirà l’amor que s’ha mort al llindar
del teu esguard.
Embriagat de velluts et podré dir que un monstre t’arrabassarà els ossos de la calç.
(Pau Vadell. Apèndix city Ed. Documenta Balear, 2010)
LLUEVEN BALAS
de una idea de Antonio Gamoneda.
Yo te despojaría monstruoso en medio del campo, en la ciudad espumosa. El lodo nos
enlodaría hasta la cadencia de un ritmo atrevido, lleno de hilos pegados unos con otros.
Articularía cerebros hasta encontrar la calavera de cuerpos fusilados.
Yo te despojaría monstruoso y te arrancaría la bala de las carnes furibundas. Claro que
sí! Ha de llover sobre nuestros lomos llenos de glebas de otras gentes.
Claro que sí! Ha de llover roña y nos tiene que gustar. La roña suplirá el amor que ha
muerto en el umbral de tu mirada.
Embriagado de terciopelos te podré decir que un monstruo te arrancará los huesos de la
cal.
(Pau Vadell, del poemario Apèndix city Ed. Documenta Balear, 2010) Versión de Lucia Pietrelli y Pau Vadell.
buida’m la terra
obaga del tòrax, les entranyes
que han corcat els teus llavis a mig
àpat. Aquí a l’hivern;
la meva pell, sagnant-te
pol·len.
Guillem Gavaldà del llibre Fam bruta. Ed. Adia – LaBreu – Cafè Central)
VACIAME LA TIERRA
umbría del pecho, las tripas
que han roído tus labios al
pacer. Aquí en invierno;
mi piel, sangrandote
polen.
Guillem Gavaldà del libro Fam bruta. Ed. Adia – LaBreu – Cafè Central
t’obres
a l’herba cruel dels
òrgans, el cor colpeja
l’estómac. Sóc un cos brut,
la mandra, endins la
pell se’m carien
els ossos.
Guillem Gavaldà del llibre Fam bruta. Ed. Adia – LaBreu – Cafè Central)
TE ABRES
a la hierba cruel de los
órganos, el corazón atiza
el vientre. Soy un cuerpo sucio.
la pereza, Piel adentro
se me carían los
huesos.
Guillem Gavaldà del libro Fam bruta. Ed. Adia – LaBreu – Cafè Central)
ASSUMIRÀS
No ens cal demanar permís per ser lliures,
ni tampoc demanar perdó.
David Fernàndez
El mapa no és el territori,
ni les paraules el cos del pensament.
I et tinc tan present, avui,
que dels carrers en brolla color
en riuades de cants i memòria
omplint la rosa de foc,
que, a voltes, encara fumeja.
I m’hi passejo,
resseguint les restes de la sang en els tolls,
les marques de les bombes,
amb el rostre de la mort gravat a les parets,
i aquesta mirada de còndors desafiants que perdura,
aquesta olor de bèstia, de camps de concentració,
de terra cremada, i de pixum barrejat amb les llàgrimes
de les mares a qui van arrencar els seus fills,
els fills que van ser educats en la ignorància,
els fills que van aprendre a odiar les seves mares,
els fills que van deixar massa aviat de ser fills.
Al Fossar de les Moreres hi ha pancartes, rams, estelades,
i les pintades fetes de bon matí, són com les que fèiem plegats,
entre corredisses davant dels Mossos d’Esquadra
que encara espien la nit, Salvat, ja ho veus,
aquestes coses mai no canvien, però els infants passegen
tres-cents anys després, i ningú no parla de passat,
sinó d’un poble que camina, que aprèn, que canvia
i aixeca les mans en un sol gest, un minut com un símbol,
que ens fa notar tota la força dels moments irrepetibles,
perquè l’esperança ja no és aquell impossible, i se m’apareixes,
amb la bata d’estar per casa, escabellada i sense dents,
anarquista insurgent del dia a dia, sense dogma ni teoria,
dadaista, bruixa, rumbera, de mala salut de ferro,
rebentada per culpa d’una fàbrica on també treballava la mare,
i el pare treballava a la fàbrica, i l’avi treballava a la fàbrica,
i tot el món era com una gran fàbrica, pensava, i l’avi sempre arribava tard,
i li agradava el futbol i força més el vi, perquè l’alcohol ens iguala,
Ferrater, i hem heredat aquestes dents podrides per l’agror
i la clarividència de saber quins han estat els nostres botxins,
els nostres traïdors. La fàbrica i el poeta nacional.
I encara que sembli mentida,
és precisament per això, o malgrat tot això,
que avui hem desafiat la multitud
per tornar a sentir-nos poble.
I hem trencat l’exili de la indiferència,
i ens hem reconegut en l’anhel comú
dels qui no delegen, i saben on van,
i no s’entreguen a les ordres o mandats
dels grans profetes, guies, vidents,
estadistes, mongetes, corruptes, mercaders,
xerrameques, estetes, o la verge de Montserrat,
ara, que l’altre símbol de la catalanitat fa sopetes,
s’amaga, crema bitllets, es fa la sueca,
mentre nosaltres, aquí, dempeus, somrients,
hem mostrat samarreta, amb l’Ovidi al record,
la desobediència al cor, que ningú se n’amaga,
i a més ve d’antic, i ho sap tothom, que
LA LLIBERTAT AL MEU PAÍS NO ES DEMANA
Barcelona 11 de setembre de 2014
(David Caño Assumiràs la veu. Antologia de poemes per la llibertat, 2015. Edicions Terrícola).
asumirás
No necesitamos pedir permiso para ser libres,
ni tampoco pedir perdón.
David Fernández
El mapa no es el territorio,
ni las palabras el cuerpo del pensamiento.
Y te tengo tan presente, hoy,
que las calles se tiñen de color,
mareas de cantos y memoria
llenando la rosa de fuego,
que, a veces, todavía humea.
Y me paseo,
persiguiendo restos de sangre en los charcos,
las marcas de las bombas,
con el rostro de la muerte tatuado en las paredes,
y esa mirada de cóndores desafiantes que perdura,
ese olor de bestia, de campos de concentración,
de tierra quemada, y de orina mezclada con las lágrimas
de las madres a quien arrancaron sus hijos,
los hijos que fueron educados en la ignorancia,
los hijos que aprendieron a odiar a sus madres,
los hijos que dejaron demasiado pronto de ser hijos.
En el Fossar de les Moreres hay pancartas, ramos, esteladas,
y las pintadas hechas al alba,como las que hacíamos juntos,
entre carreras ante los Mossos que aún espían la noche,
Salvat, ya ves,estas cosas nunca cambian,
pero los niños pasean trescientos años después,
y ya nadie habla de pasado, sino de un pueblo que camina,
que aprende, que cambia y levanta las manos en un solo gesto,
un minuto como un símbolo, que nos hace notar toda la fuerza
de los momentos irrepetibles, porque la esperanza ya no es aquel imposible…
Y se me apareces,con la bata de estar por casa, despeinada y sin dientes,
anarquista insurgente del día a día, sin dogma ni teoría,
dadaísta, bruja, rumbera, de mala salud de hierro,
reventada por culpa de una fábrica donde también trabajaba mi madre,
y mi padre trabajaba en la fábrica, y el abuelo trabajaba en la fábrica,
y todo el mundo era como una gran fábrica, pensaba,
y el abuelo siempre llegaba tarde,y le gustaba mucho el fútbol
y bastante más el vino, porque el alcohol nos iguala, Ferrater,
y hemos heredado estos dientes podridos por la acritud
y la clarividencia de saber cuáles han sido nuestros verdugos,
nuestros traidores. La fábrica y el poeta nacional.
Y aunque parezca mentira,
es precisamente por eso, o a pesar de todo ello,
que hoy hemos desafiado la multitud
para volver a sentirnos pueblo.
Y hemos roto el exilio de la indiferencia,
y nos hemos reconocido en el anhelo común
de los que no delegan, y se reconozen,
y no se entregan a las órdenes o mandatos
de grandes profetas, guías, videntes,
estadistas, mercaderes, charlatanes,
corruptos, patriotas, estetas, o la virgen de Montserrat,
ahora, que el otro símbolo de la catalanidad se derrumba,
se esconde, quema billetes, se hace el loco,
mientras nosotros, aquí, en pie, sonrientes,
no canviamos de camiseta,como Ovidi de Alcoi,
con la desobediencia en el corazón, que aquí nadie se esconde,
que es muy normal, y lo sabe todo el mundo,
QUE LA LIBERTAD EN MI PAÍS NO SE PIDE
(David Caño Assumirás la voz. Antología de poemas por la llibertad, 2015. Edicions Terrícola) Versión al castellano de Pau Vadell y David Caño.
SOBRE EL AUTOR:
Samir Delgado (Islas Canarias, 1978). Escritor, crítico de arte, gestor cultural y periodista freelance. Licenciado en Filosofía y Maestría en Bellas Artes. Desarrolla líneas de investigación sobre la temática del imaginario atlántico, New Media Art y las poéticas de la insularidad. Integrante del proyecto interdisciplinar “Leyendo el Turismo, 3 poetas” junto a david guijosa y Acerina Cruz. Coordinador del Encuentro Internacional de Literatura 3 Orillas y “El Tren de los Poetas”, Estación Internacional de Poesía Contemporánea. Ha publicado los libros de poesía “Última postal desde Canarias”(2006), “Poema global de la ciudad turística”(2007), “Un libro contra el fuego (2009)”, “Tratado del Carnaval en Niza” (2011), “Cuando Venecia y el mar” (2014), y “Banana Split” (XXIV Premio de Poesía Emeterio Gutiérrez Albelo, 2010), “Galaxia Westerdahl” (XV Premio Internacional de Poesía Luis Feria, 2014) y “Las geografías circundantes. Tributo a Manuel Millares” (Gobierno de Canarias, 2016). Actualmente reside en México y gestiona el blog “Purpuraria”.
Leave a Reply